Una invitació al debat, encara

Ha estat una setmana setmana estranya. L'enfrontament de l'entitat que presideixo a Badalona, Òmnium Cultural, amb el regidor socialista Josep Duran m'ha deixat una sensació agredolça (aquí en podeu veure un resum), i una mena de ròssec que, crec, encara trigarà uns dies a marxar. Amb el document 'Prioritats d'Òmnium Cultural per a la Cultura a Badalona', que és el que ha despertat les crítiques del regidor i candidat, penso que hem aconseguit un dels objectius que ens proposàvem, que es parlés de cultura i que es fes des d'una perspectiva crítica i que la discussió, enmig de la campanya electoral, anés més enllà de la visió dels partits. Per altra banda, hem evidenciat, no sense un cert cansament, la dificultat per establir un diàleg madur i constructiu amb una part dels nostres representants polítics. Crec que hem vist, de nou, una cara més del divorci entre una part de la ciutadania, que és molt activa, i allò que en diem grandiloqüentment 'la classe política'. Aquest divorci no és exclusiu de Badalona, però a Badalona es dóna, potser, de forma més dolorosa, i més evident, en un partit polític, amb la pell massa fina quan ha d'escoltar les crítiques de la ciutadania. No som gaires, els que participem, no són gaires les entitats que fan un esforç per anar més enllà del dia a dia de la seva activitat... Jo esperava una resposta crítica –només faltaria, el nostre document n'era molt, de crític--, però també una invitació al debat, un reconeixement. Però en canvi ens han acusat de desinformats, de creure'ns el centre del món, de no participar en la vida cultural de la ciutat, d'exercir una mena de fosc corporativisme periodístic i, vet aquí una paradoxa que es desactiva ella mateixa, també ens han acusat de voler 'silenciar' el debat...