Odette i el mite del 'bon ignorant'

No hi ha res pitjor que la teoria del 'bon salvatge', per tronada, que la teoria del 'bon ignorant', per naif i petitburgesa. D'això va, en bona part, aquest 'Odette Toulemonde', del belga Eric-Emmanuel Schmitt. Vet aquí la història d'una senzilla empleada de secció de maquillatge d'uns grans (petits) magatzems d'una ciutat de províncies i el seu enamorament platònic d'un escriptor rosa de best-sellers. Aquest escriptor serà humiliat precisament pel guru de la cultura en majúscules per això mateix, per ser un escriptor de perruqueres. Serà la mateixa Odette la que, a partir d'una rocambolesca successió d'esdeveniments, donarà a l'escriptor el toc de gràcia que li farà veure la llum. Una llum rosada, amb un porta làmpades daurat i recarregat, naturalment. Al costat de la falsa exquisidesa de l'apartament parisenc de l'escriptor, la monstruosa, però real, decoració de 'chez Odette'. El recargolament de l'intel·lectual confrontat a la bondat innata de la classe treballadora. Òbvia, atropellada, irregular i un pel tramposa... en el film brillen, tanmateix, una Catherine Frot i un Albert Dupontel... que al final quasi salven la pel·lícula.