Conte d'hivern, la redempció segons Shakespeare

Plantejament: un home, que és el rei de Sicília, perd el cap: ell creu que la seva dona, que és una reina, s'entén amb el seu germà, que és un altre rei, el rei de Bohèmia. En mitja hora escassa, ja tenim la dona morta, i el fill mutu, també mort. Del disgust. Cal dir, però, que tot això de les corones, té, ben mirat, ben poca importància. Els gelos superen tota jerarquia. Nus: la foguera de bogeria i dolor encesa pel rei de Sicília propicia una fugida memorable. Un assenyat funcionari salva de la ira del rei la princesa tot just nascuda. Pel mar, enmig de la tempesta... la filla de la suposada relació adúltera arriba a una escarpada i perillosa costa. Dos pastors adopten la nena, que porta la llum de la reialesa com una corona invisible. El bell infant es fa gran en aquest context estrany, esperant que arribi el moment. Un moment que arriba de forma rocambolesca, com és de rigor. Desenllaç: El cas és que passen moltes coses... però són més aviat accessòries. Perquè el que importa és que el rei que embogeix i mata en el primer acte és perdonat en l'últim, en el qual fins i tot és capaç de portar de nou la vida. Vet aquí la lliçó del conte d'hivern... que l'aroma i la llum de l'abril ens salven sempre; cada any, sense excepció; del rigor i la grisor del març.

Aquesta setmana hem disfrutat amb el Conte d'hivern, de William Shakespeare, dirigit per Ferran Madico i estrenat al Teatre Grec.