Astronautes al menjador de casa

Em llevo d'una llarga migdiada que, per excepcional, he decidit perpetrar al llit. La Laura és al sofà. ET, d'Steven Spielberg, al televisor. És gairebé un tòpic gastat, ET i dissabte a la tarda. Però mira, hi pesco, encara mig lleganyós, algunes escenes excepcionals. És aquell moment en el qual la mare; blanca, rossa, d'aspecte juvenil; descobreix l'esgarrifosa criatura a l'habitació dels nens, i mentre a la bona dona se li aboca tot el cafè al terra, el reptilià extraterrestre mussita absent a la por que provoca: 'mama'. Tot seguit la mare ordena als seus fills, que tremolen presos d'una emoció incontrolada, que surtin de l'habitació i que facin cap a la planta baixa. És una d'aquelles cases de la 'suburbia' idealitzada, enormes, on hi ha un lloc per cosa i un electrodomèstic robust a cada cantonada, sigui per fer un gelat, una taula o folrar un llibre, tan se val. És en aquest escenari tantes vegades visitat en 35 mil·límetres que fa aparició l'autèntic 'home de la lluna'. És un astronauta, i després un altre, i un altre. La casa està infestada d'homes sense poesia, d'homes sense raó... d'homes que, embotits dins l'escafandra, són incapaços d'adonar-se del potentíssim contrast que ofereixen, amb les seves grans botes i el seu rostre reflexant, dins un menjador entapissat de moqueta i innocència. Tot plegat ens hauria de fer riure... però mira, a mi el cafè se'm refreda i tinc el cor em batega accelerat, al ritme d'aquesta família tocada pels rajos divins, obligada a 'salvar' un profeta que no és diu ni Mateu ni Mahoma, sinó... ET. ET l'extraterrestre.