Noves santedats?

'Amélie' és una icona inconfessada (que no inconfessable) de la qual fan bandera, avui, centenars de milers de joves a París, Berlín, o Roma. Una mirada distreta, d'infantil innocència; un palpitant romanticisme que es mostra sobtat i capritxós; i una múrria i afilada intel•ligència són les línies que admirablement trobem dibuixades en el rostre d'Audrey Tautou. Amélie, aquest eteri personatge, flairat pel bon nas de Jean Pierre Jeunet, representa una mena de... nova santedat. Vegeu, a tall d'exemple, la fotografia que acompanya aquest post. Un graffit amb la cara d'Amélie es repeteix en diferents parets de l'encantador Trastevere romà reivindicant qui sap què. L'alliberament dels nans de jardí? La reivindicació convertida en broma, l'acció política desmuntada amb un sarcasme. Amélie fa campanya pels abstencionistes? 'Aquesta és l'Amélie', xiuxiueja la gent, tot llençant una maledicció involuntària (que no per això és menys maledicció) sobre l'actriu francesa. Una actriu que no podrà superar mai el pes d'haver interpretat el deliciós personatge de Jeunet. 'Aquesta és l'Amélie'... Ho escoltem de nou aquest diumenge al cinema. Hi projecten 'Un engaño de lujo' (Hors de prix), un vehicle no gaire més que agradable, on la Tautou torna a demostrar que és una actriu amb carisma que no es mereix, de cap manera, haver estat 'sacrificada', amb armes tan dolces com implacables, pel somriure innocent d'una Amélie que; de sobte, ara ho veig clar; sembla ser el representant a la terra de totes les 'mosquetes mortes' del món. Mai són ni innocents, ni ingènues, aquestes 'mosquetes', i menys si es diuen Amélie. Esteu advertits!