En resposta a Miquel Estruch

De nou, en Miquel Estruch ens ofereix un article fibrat i econòmic, exemplarment ben escrit. Ho fa al Punt, i també al seu bloc, que és on jo el descobreixo. En aquesta ocasió, em permeto presentar-me en el paper d'al·ludit. Sóc un dels que ha signat aquest manifest que tan 'mansament' ha arribat a les mans d'en Miquel. Entenc el que hi exposa, i en bona part, comparteixo l'anàlisi: que massa indolentment preferim el paper de cronistes al de protagonistes, que és més fàcil criticar que fer, etc. Però precisament entenc aquest 'manifest' per l'alternança a Badalona, i que podeu llegir aquí, com un pas més enllà de la tan badalonina -i tan estèril- tertúlia apocal·líptica, que tan bé descriu l'Estruch en precisos termes mariners. Arromangar-se? Bé, hem signat i hem quedat al descobert. Amb noms i cognoms. I penso que això està bé. De moment.

Hi ha una altra cosa positiva, i que ell en part reconeix en l'article: parla de vells mariners de barba estantissa i de nous oficials amb qui, crec, ens associa a alguns dels signants. I, en efecte, vet aquí el que s'evidencia en el manifest: un pas més en el camí d'una nova generació.

Però es pot remar sense estar en un partit polític (demano prestada l'expressió de la Pilar Vallès) i, deixeu-m'ho dir, hi ha formes diverses d'arromangar-se, tal i com molts dels signants del manifest ho demostren cada dia.

Tant se val... perquè jo diria que l'ensopida calma blanca ja ha començat a moure's. Fas bé, Miquel, d'exigir-nos més compromís i crec que farem bé de tenir al cap el teu consell.