Les preguntes de Voltaire

Potser hi ha algú que s'espera de l'última obra de Martí Domínguez, El retorn de Voltaire un 'thriller' amb un morbós recorregut per la biografia d'un gran personatge o, a la manera de Dan Brown amb el seu codi, una al·lucinada conspiració d'aires artificiosament clàssics. Res d'això. Voltaire no té prou carisma per Hollywood, tot i que no va pas curt d'escàndols; i Martí Domínguez, malgrat el seu contrastable bon ofici d'escriptor, no és l'escriptor de best-sellers a l'ús. Tota una sort. Amb la seva prosa depurada d'artifici, però amb l'habitual habilitat per l'adjectiu, Domínguez fa una novel·la amb una trama senzilla, que acaba sent del tot accessòria. El que importa en aquest 'Retorn de Voltaire' és la reflexió sobre l'artista i el seu temps (memorable la seva trobada amb Danton); les preguntes que aporta sobre el compromís del ciutadà amb el país. Temes ben oportuns, i del tot actuals. Aquest Voltaire vell i un pèl decadent; esporuguit i vanitós, a la vegada; es pregunta amb genial lucidesa sobre la volatilitat de la fama: de fet, el filòsof és rebut a París com una estrella del rock, a l'avançada. A 'El retorn de Voltaire', Domínguez fa un retrat personal i tendre d'un gran personatge. N'assenyala (amablement) algunes flaqueses, però en reivindica la coherència i la independència de criteri. ... la indpendència de criteri, si: el millor valor en un intel·lectual. També en un ciutadà.