Apunt per una cançó de Sanjosex

A casa uns d'amics, paro atenció a un d'aquests calendaris allargats que la gent com nosaltres té a la cuina. D'un sol cop d'ull, recorro els principals esdeveniments i compromisos del seu mes. Descobreixo una anotació que diu: 'sopar tren'. L'amfritriona em posa al dia: 'amb un grup de noies amb les quals coincidíem al tren, camí de Barcelona... ens trobem per sopar un cop cada dos o tres mesos'. Bé, ja es veu que el nostre món no és tan terrible, i que totes aquelles imatges que els Pink Floyd ens proposaven a The Wall mereixen una segona lectura perquè, la veritat, han envellit força malament. Som ovelles que ens dirigim, cada dilluns, a aquesta gran metàfora amb forma de gran fàbrica orwelliana? Bé, ho som, si, a vegades... però no sempre, perquè també hi ha això del sopar del tren, que és com una escletxa --l'escletxa que no va saber veure en Roger Waters, tan maximalista ell-- i que en canvi descriu amb tanta poesia en Carles Sanjosé, en Sanjosex.

Divendres el vam veure, més segur, més tranquil, més ric, a l'Auditori. Esplèndid, el cantautor de la Bisbal, una de les moltes cares del sòlid segell Bankrobber, va oferir el millor concert que li hem vist, presentant el seu últim disc, Temps i Rellotge. De nou, dedicat a gent com nosaltres. Vegeu: gent amb pressa i moltes coses al cap; gent amb dificultats per parar el rellotge (i qui diu el rellotge, diu el mòbil, la pda, l'ipod, el portàtil...); gent que estima el seu paisatge (vet aquí la forma 'moderna' de dir que estimes el teu país?); gent que es pregunta i no sap si sentir-se satisfeta, gent que, fet i fet, es pregunta si mai acabarà de sentir-se satisfeta del tot; gent amb converses disperses; gent que diu 'et menjaria a petons, que bons', gent que estima molt i bé, per tant; gent que fa un sopar cada dos o tres mesos amb els amics del tren i que ho escriu així en un calendari, penjat a la cuina, sense saber que, sense voler-ho, ha fet un apunt per una cançó de Sanjosex.