Solà-Morales, el sastre que no vam escoltar

Em quedo atrapat en les dues veus que ens proposen en Quim Olivares i l'arquitecte i urbanista Manuel Solà-Morales. El periodista badaloní porta al seu programa d'entrevistes -A2veus- de Televisió de Badalona l'autor del tantes vegades comentat port-canal de Badalona. No sé si en queda gaire, del port-canal projectat per Solà-Morales (més aviat poc, diria, amb un port amb peatge i d'esquena a la ciutat), però escoltant-lo penso que tots plegats -jo mateix- en vam parlar massa d'aquell port-canal, i que en la dura discussió que va arrapar-se en bona part de la ciutat fa uns anys hi va haver un gran absent. L'arquitecte que el va dissenyar. Aquest Solà-Morales que, oportunament, en Quim porta al seu programa i que avui s'expressa eloquent i sincer. Em pregunto perquè el govern de l'aleshores alcalde Joan Blanch no va servir-se del discurs seductor de Solà-Morales? No només són les idees, les que valen; sinó que al capdavall el que compta és com les comuniquem, aquestes idees -és a dir, com les compartim. L'arquitecte, en l'entrevista, parla d'oportunitats perdudes, però es nega a donar-hi més importància que la de reconèixer el que és obvi ('si no hagués estat pel franquisme, les nostres ciutats les haguéssim fet molt diferents', diu), i en canvi convida (ens convida) a mirar el futur i a entendre la ciutat no com un lloc on es teixexen les obres (vet aquí la visió reduccionista de l'arquitecte), sinó com el lloc on es teixexen també les trames socials, econòmiques, culturals. Solà-Morales no és només un arquitecte. És un arquitecte urbanista. Un sastre, diríem. Un sastre que mira de trobar el vestit més còmode, durador i elegant en la ciutat, sempre canviant. Un sastre que no vam saber escoltar. O potser hauria de dir... que no vam poder escoltar.