Deixar l'adolescència...

No sé si 'Dos dias en París' fa gràcia a tothom. Als meus pares no els en va fer gaire, de gràcia, i això m'ha fet pensar. No és que la primera pel·lícula de July Delpy sigui un manifest generacional, --aquesta comèdia àcida i atropellada defuig encertadament aquest tipus de forçada trascendència-- però si que requereix una determinada empatia que, diria, sorgeix només en un determinat grup d'edat. El nostre. Ras i curt. És una mica com passava amb el 'Chasing Amy', de Kevin Smith, amb qui 'Dos dias en París' té més d'un paral·lelisme. En aquell cas, el que a mi em semblava un lúcid guió sobre l'educació sentimental en la trentena, era llegit per altres com una barata 'pocasoltada'. En el film de Delpy, tornen aquestes parelles de compromís precari i capritxós; enclavades en un món 'low cost' de fronteres difuses, vist en la minúscula pantalleta d'una càmera digital. Romeo i Julieta, ara descreguts i desorientats, es disposen a passar el ritual per deixar l'adolescència... als 40!