Tot està connectat

Fa anys que a Vilaür, on la meva família té una casa, no podem veure aigua de l'aixeta, com fèiem habitualment. La mala gestió dels purins van malmetre els aqüífers de la zona i les autoritats van haver de prohibir-ne la ingestió. Fa un temps que aquesta situació s'ha començat a arreglar, però el record de la prohibició ha evolucionat en una mena de prevenció que costarà treure'ns del damunt. Aquest estiu, la pudor de les granges de porcs era literalment irrespirable, i no sé si atribuir-la, només, al procés d'enfemtar els camps. L'Empordà mostrava una quietud quasi còsmica (com es pot veure en la foto), que ens ha fet disfrutar d'uns pocs dies de calma i descans abans de la nostra incursió a Gàmbia, que comencem aquest vespre, per cert. Això no obstant, la pudor ens assenyalava, enganxosa, el defecte en la nostra postal de 'xaves' a l'Empordà. Alguna cosa no funciona, en el nostre paisatge. I això val també pel nostre paisatge olfactiu. Dues de les últimes pel·lícules que he vist van d'això, d'alguna manera. I m'ha fet pensar. A els Simpsons es veu com la contaminació d'un llac porta a un gran desastre ecològic. La gota que fa vessar el got és precisament un abocament de purins... A Fast Food Nation es veuen els efectes que la ramaderia intensiva tenen sobre els nostres estòmacs, la nostra cultura i el nostre paisatge. Cada vegada em sembla més clar que la clau no és el que saps, sinó si ho saps interrelacionar o no. Vilaür està més a prop d'Springfield i de Colorado del que mai m'hagués imaginat.