La tristesa del cambrer alegre

Hi ha un cambrer que es diu Javi. Treballa a l'excel·lent, per bé que minúscul i sorollós 'Vaso de Oro' de la Barceloneta. Serveix la cervesa a cops (em sorprèn i m'espanta aquesta tècnica violenta però eficaç de tirar la cervesa: deixes caure un raig generós a la copa i quan està mig plena, la fas picar amb altres copes o sobre el taulell, després l'afeites amb precisió per treure'n l'espuma sobrera), i a cops aquest cambrer fa rodolar igualment les converses, que van d'una banda a l'altra de la barra en explosions successives de bromes, riures i salutacions. Em pregunto com deu ser la vida íntima d'aquests cambrers en vies d'extinció, com en Javi, sempre amb una broma als llavis i amb una perfecta sociabilitat que exhibeix impúdicament, vulguis o no vulguis. Me l'imagino com aquells pallassos d'abans: tota l'alegria regalada al seu públic, i una tristesa insondable davant el mirall, ja a casa, lluny del circ, lluny del bar i d'aquest particular ritual de la felicitat que és servir una bona cervesa a l'estiu.