L'Emma i el cinema 'popular'

Tinc la pell cinematogràfica força dura. No sóc dels que es repensen amb facilitat una tria cinematogràfica per un títol cursi, un argument forçat i tòpic o un tràiler explícit. Més aviat sóc dels que, a còpia d'hores de cinema, ha acabat desenvolupant una mena d'habilitat --segurament força inútil-- per veure més enllà de l'estratègia de màrqueting, que tantes vegades ens disfressa, fins a fer-la irreconeixible, una pel·lícula. Podem dir que m'agraden les sorpreses i que no em fio gaire dels creatius de les productores i distribuïdores. És una obvietat, ho sé, però una pel·lícula l'has de veure tu, amb els teus ulls.

La suerte de Emma (Emma's Glück) té un títol cursi, un argument forçat i tòpic i un tràiler explícit. En aquest cas, el màrqueting no enganya. Però en canvi és una de les millors pel·lícules que la cartellera de Barcelona té en curs aquest juliol. A vegades està bé això de les sorpreses i la desconfiança dels creadors d'slògans i tràilers... A vegades està bé veure la pel·lícula amb els propis ulls!

El director alemany Sven Taddicken transita per un guió certament al límit del creïble, però no cau ni en la metàfora barata ni en la filosofia de curset de Casa Elizalde. Tensa amb fil poètic i amable sentit de l'humor la poderosa història d'en Max; el trist i ordenat venedor de cotxes amb una malaltia terminal tot just diagnosticada; i de l'Emma, l'esquerpa i encantadora ramadera, aïllada en una granja a punt de ser subhastada pels deutes. Res hauria de funcionar en aquest film, que comença com si hagués de ser un nou Bagdad Café i que, per sort, acaba, sense concessions, com un rotund encert de cinema popular. Popular en el millor, i original, sentit de la paraula.