Inspirada imperfecció

El millor del concert de Norah Jones el divendres al Palau van ser les quatre cançons que va interpretar junt amb el seu teloner, el majúscul i estrany M.Ward. Un reinterpretació onírica Blue Bayou va obrir la vetllada, amb la platea pràcticament buida. Vam ser afortunats de viure aquell moment d'improvisada i imprevisible màgia, de precari equilibri i de sincera generositat artística. La guitarra paisatgística del cantautor nordamericà i la veu de delicada dolçor de la Jones van regalar una combinació que, vista la química dalt de l'escenari, no m'estranyaria veure traduïda en disc aviat. Després, ja en el set de la supervendes, vam trobar a faltar aquella inspirada imperfecció que havien respirat els quatre primers temes i la manera relaxada i feliç com la Jones es movia, lluny dels focus de l'estrellat, damunt l'escenari.

Per cert, en Guillem Vidal fa una encertada -i coincident- crítica a El Punt d'avui. Llegiu-la aquí.