No anirem al teu poblat

[QUADERN D'ESTIU (8)] No anirem al teu poblat. No ens portaràs de la mà a la font que cal arreglar i que solucionaria tantes coses. No ens envoltaran els teus fills, ni els amics dels teus fills, ni ens voldran tocar les dones de casa teva per agrair-nos que l'home blanc ha trobat un moment en la seva agenda de vacances per conèixer com viuen 'els negres de l'Àfrica'. No volem sentir-nos els 'salvadors' de res ni donar la mà a la gent gran del poblat, com si fossim els representants d'un govern amb més del 0,7 per cent de sentit comú. T'ho diem així, cruament, i no sé si ens has entés, Omar. Tan se val. T'hem deixat amb un pam de nas, i no ha estat fàcil, perquè m'ha semblat veure en els teus ulls una guspira de lideratge. I això és molt, al teu país. T'hem dit que cada mes donem diners a diferents organitzacions que estan auditades i que tenen sistemes de funcionament transparents i participatius. Tu ens has respost... veniu i veieu-ho amb els vostres ulls i doneu-nos els diners... sense intermediaris, i assegureu-vos que el projecte pel qual heu pagat tira endavant. No ens menties, segur. Però, això no obstant, t'hem dit... no anirem al teu poblat. I tu t'has enfadat tot i que has procurat que no es notés gaire i nosaltres ens hem sentit culpables... que és un sentiment fàcil de 'sentir' en aquest continent teu, Omar.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]

La fi de la ficció optimista

[QUADERN D'ESTIU (7)] L'última de John Le Carré forma part del nostre modest carregament de llibres de temàtica africana que hem anat llegint aquestes últimes setmanes. M'agrada el que diu la contracoberta del llibre: "L'any 2001 John le Carré es va adonar que no podia fer 'ficció optimista' perquè els seus personatges patien les conseqüències del terrorisme internacional i de la lluita antiterrorista". La cançó dels missioners entra de plè en aquesta lectura pessimista de la realitat internacional i, com en el cas del 'Jardiner fidel' torna a tenir Àfrica com a escenari de referència. Le Carré sacrifica a estones el tempo narratiu trepidant que ha de tenir tota novel·la d'espies per una mena de to assagístic, no sempre reeixit. Això no obstant, el llibre dóna molt més que qualsevol 'best seller' a l'ús. És clar que és Le Carré i Le Carré no és un autor qualsevol de 'best sellers'.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]

La mirada dels que tornen

[QUADERN D'ESTIU (6)] Hi ha els que tornen amb l'èxit escrit a la roba i als cotxes que condueixen. En trobem de Sant Feliu de Llobregat, de Banyoles, d'Arenys. S'apropen a nosaltres parlant-nos en castellà, tot amanint-lo amb expressions i paraules catalanes, buscant complicitat amb el tuvab (home blanc, nosaltres). Però diria que no és només complicitat, el que busquen. Després d'anys de treballar al nostre país, el retorn a Senegal o Gàmbia, ni que sigui durant un mes, deu tenir un regust agredolç. Retrobar la gent i la família, el paisatge, les olors i el menjar... i tanmateix, descobrir que hom es mira al mirall amb una nova pregunta a la mirada: d'on sóc, jo?

Per una altra banda, hi ha un altre tipus de retorn. És el dels occidentals d'orígen africà. És fàcil descobrir-los. No només la roba de marca, d'última tendència, sinó la seguretat i confiança amb la que, absents a l'admiració que generen, es mouen en aquesta roba. Parlen l'anglès de Chicago o Brighton, fins i tot l'holandès d'Amsterdam. Han vingut a buscar les arrels? Els dubtes que tenen en la mirada són com els nostres, només que fets en una primera persona que no sap qui és: observador o protagonista.

Hi ha l'Àfrica dels que es queden, i la dels que han marxat, sigui fa deu anys o sigui fa tres segles.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]

Al costat del nostre hotel, aquesta nit...

[QUADERN D'ESTIU (5)] ... un caiuco sortirà cap a les Canàries passada la mitjanit amb totes les cartes marcades, carregat fins al mateix límit de flotació. Nens, dones, vells i homes posaran la seva vida a la balança per arribar a una Europa estranya --les Canàries són territori espanyol, però encara no són Europa, pròpiament-- tot participant, com els seus avantpassats!, en un comerç humà execrable posat al dia pel màrqueting de la parabòlica. I ens sembla impossible. Ens hostatgem a Bakau, al Roc Heights, el lloc habitual d'estada dels funcionaris de l'ONU de visita, amb un tracte excel·lent i uns frondós jardí. La tranquil·litat d'aquesta part de la costa atlàntica protegeix amb un vel de discreció agradable tot aquest sofriment que es desenvolupa en paral·lel a les nostres vacances. És clar que com a bons europeus que som, tenim una gran habilitat per no perdre mai la gana i veure només el que volem veure.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]

Johnny Cash a Dakar

[QUADERN D'ESTIU (4)] Youssou N'dour; el més famós músic de Senegal, una de les estrelles més solvents i indiscutides de la world music; té un club a Dakar, el Just 4 You, situtat al Point E, a tocar de la universitat, ben a prop del barri que el va veure néixer, l'atapeïda i caòtica Medina. Mentre esperem que comenci la banda de la casa, sona de fons l'home de negre, senyors i senyores, el mateix Johnny Cash. Hi ha aquesta lectura restrictiva i errònia dels gèneres musicals --més que res, el que passa és que és molt cansada!-- que condemna el 'country' al cabàs de les músiques sense interés, amb un mig somriure de suficiència, que ben mirat, hauria de ser de pura ignorància. Bé, no és això el que pensen l'N'dour i la seva gent, que el fan sonar en aquest ambient, a les antípodes del Grand Ole Opry, la mítica sala de concerts de Nashville. Però resulta que Cash era un home de la terra, com ells, amb un passat rural molt proper, en trànsit a la ciutat, plè d'esperances; i com ells, també víctima de prejudicis; i que com ells cantava històries amb el cor... Alenen en les seves canóns gent amb ofici (o sense ofici), gent que passa gana, gent temerosa de Déu, gent que escolta el diable, com aquell que va anar a Reno, només per veure un home morir... Els personatges que habiten en les cançons de Cash no són molt diferents dels que habiten en les cançons del geni del mblax, ni tant sols són gaire diferents dels mites que poblen moltes cançons africanes. És per això que la música de Cash sonava en un dels temples mundials de la world music, amb tota naturalitat. Amb tota justícia.

Johnny Cash a Dakar, vet aquí, finalment, una justa definició del que inspira la nostra feina amb el Blues i Ritmes, a Badalona.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]

Els taxis de l'arbust

[QUADERN D'ESTIU (3)] Àfrica l'escriuren els miles de persones que la recorren cada dia, caminant. Ho deia encertadament Kapuchinski en el seu Eben: sempre hi ha una guerra de la que fugir, una sequera per deixar enrera, la promesa d'un món millor. O senzillament l'aigua, que cal anar a buscar, si cal a quilòmetres de distància, o els fruits d'aquesta terra, que han de'arribar a l'encreuament per temptar al viatger. Dalt d'aquest 'bush taxi' (el taxi de l'arbust, tradueixo tot somrirent), que és la versió local del tan comú i imprescindible taxi col·lectiu del tercer món, recorrem el camí que va de Barra a Jaffureh, a l'interior del país. Àfrica l'escriuen cada dia les desenes de milers de perrsones que la recorren cada dia caminant... com aquesta noia i la seva criatura penjada a l'esquena que amb un gest plè d'elegància fa aturar el vehicle en el qual viatgem. D'on ha sortit? D'on ve? On es dirigeix? Són preguntes que ens acompanyen en el trajecte. L'atapeïda furgoneta es va buidant i omplint cada vegada. Miro enllà de la finestra buscant un llogaret, o les quatre cabanes que formen el petit món d'aquestes persones que aturen cada vegada el vehicle. Res. Un cel enorme, quatre baobabs, dos palmeres escaduesseres i la certesa que nou dies donen per ben poc i que tornarem a casa sense a penes haver descobert cap camí.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]

Codis lingüístics

[QUADERN D'ESTIU (2)] L'anglès de Gàmbia té un deix mandrós, però juganer. L'escoltem a la ràdio del cotxe i quan la gent es dirigeix a nosaltres. Entre ells parlen llengües indesxifrables, que segons la guia podrien ser maninka, wolof, jola però que en general la gent del país sembla dominar indistintament... De tant en tant, a la ràdio, sonen cançons en un francès vibrant i sincer, ben diferent a l'europeu. En un sol moment , davant la nostra perplexitat, s'entrecreuen mitja dotzena de llengües. Àfrica és el continent políglota per excel·lència.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]

Àfrica negra... és així mateix

[QUADERN D'ESTIU (1)] Entenem què és això de l'Àfrica negra sense ni tant sols haver sortit de l'avió. Hem entrat al continent per Tànger i després Casablanca i d'aquí, segons l'explicació del capità -que es deu sentir expansiu, aquesta nit- als deserts de Mauritània fins a entrar al Senegal per Saint Louis. I finalment, Banjul, capital de Gàmbia, la nostra destinació aquest mes d'agost. L'avió comença a baixar quan la nit és molt avançada. Fa una estona que planegem sobre la càlida Àfrica sense que cap llar ens doni la benvinguda. Miro per la finestreta: el país és a les fosques. Quin contrast amb l'arribada per avió a les ciutats europees, asiàtiques o americanes: l'avió mostra en aquests casos una privilegiada vista d'ocell sobre les artèries lluminoses que formen els carrers i les carreteres. Trenquen la negror omnipresent, les llums de la pista d'aterratge (tanmateix, tenues) que ens diuen: 'benvinguts a l'Àfrica negra'. I és així mateix, negra. Negra com aquesta nit incomensurable que ja ens ha corprès des d'uns quants milers de metres sobre terra.

[Notes convertides en post d'un viatge modest i ràpid per algunes parts de Gàmbia i Senegal, realitzat aquest mes d'agost]